Aquella nit

Quan vaig sentir aquelles paraules sem va gelar el cor, pensava que allò m’atormentaria molt. El que no sabia es que eren just el que necessitava escoltar, no podia imaginar-me tot lo que m’ensenyarien.

Si en aquell moment hagués pogut veure el futur, hauria estat la més feliç del mon, però havia de passar per aquella destrucció per reconstruir sobre millors bases.

Hem va deixar trencada, feta mil bocins, però ell no hi sabia, no podia veure tan dintre meu. Mai sabria lo que m’havia causat, no podria ni imaginar-s’ho.

Jo tampoc. Jo no tenia ni idea del que acaba de començar al meu interior, el que jo creia un gran final va esdevenir un dels més bonics començaments. Aquells que fa goig recordar, tot i que en el moment em va fer plorar.

Plorava perquè no entenia el que estava passant, no sabia que fer, no era el que jo volia. Potser ell sabia el que era millor per mi, i si no ho sabia ho va fer igual. Ho va fer sense saber res de mi, del meu past, ni del que estava dintre meu. Ningú ho sabia. Ni jo mateixa.

Això parla del meu egoisme, en el que nomes lluites per el que vols al moment. Aquet desig passatger mai porta un bon futur. Ell ho sabia, i aquella nit mho va dir, ho va dir sense paraules. Les paraules no podien explicar tot el que estava passant per els nostres cors, coses tan diferents i alhora tan inexplicablement semblants.

Aquella nit res tenia explicació, ara la veig com la nit mes clara i entenedora de a meva vida. Ell es va explicar perfectament, però jo nomes podia entendre paraules, paraules que parlen molt poc i son molt buides. Aquella nit ell es va explicar molt millor del que qualsevol paraula ho hagués pogut fer, però jo encara no ho sabia.

Sabia molt poc, i creia que ho sabia tot.