Interior

M’he adonat de que en aquest mon tothom es fixa en el exterior, ningú es preocupa del interior.

Es massa senzill quedar-se en les aparences exteriors, on es molt fàcil demostrar, no necessites conèixer per veure. Es més fàcil impressionar per el físic. Modelar el teu cos es ràpid, modelar la ment es un procés llarg. Però tot allò fàcil es efímer. Quan un modela la ment que desitja, allò es per sempre, ser qui ets i qui vols ser està més lluny del que els de fora veuen. Perquè es difícil i polèmic demostrar que t’has construït per dintre, no tots som iguals, no tots pensem igual. Tots aquells que no son capaços de construir-se senten enveja dels que si que ho han pogut fer, intenten ridiculitzar-los per sentir-se superiors. Però un sentiment superficial es efímer.

Quan coneixes la personalitat d’algú es quan el coneixes de veritat, no quan saps tot el que fa al dia.

Un sentiment induït pel físic es tan efímer com allò que el provoca. Perquè la vida no es tan curta com diuen, la vida es conta en moments, i tots en tenim molts. Dona temps a que les coses canviïn, però nomes aquelles que emanan del nostre interior permaneixen. Perquè si actues des de el cor actues amb tota la il·lusió que tens, i això es el que ens fa estar vius. Perquè la vida son bons moments que neixen de la il·lusió.

Néixer implica sortir del interior.

Pots trucar qualsevol amic dient que no ets sents a gust amb el teu físic i t’ajudarà, et portarà al gimnàs, sortirà a fer exercici amb tu i fins hi tot menjarà sa amb tu. Però trucar per dir que no et sents a gust amb com veus el mon sembla una bogeria, ningú es preocupa per això. Sembla que el boig es que es preocupa per l’interior. Mentre que el boig de veritat es aquell que viu en els palers materials.