No m'agrada la pluja

No m’agrada la pluja. Mai m’ha agradat.

Se que la pluja es necessària, i que sense ella el mon, que tant m’agrada no subsistiria.

Però no estic dient que sigui una cosa racional. Es quelcom que ve d e la part més emocional de mi, que també en tinc. Sento que la pluja porta sentiments negatius.

Deu estar íntimament relacionat amb casa meva. Sempre he viscut en una casa petita amb molt de pati, poc a poc el pati complia funcions que ja no cabien dintre. Es despensa, magatzem, la casa dels gossos, on estenem la roba, i en moltes ocasions també  on mengem. Totes aquelles coses que estan fora del sostre estan exposades a la pluja. La pluja pot fer malbé moltes coses, coses molt importants. A casa meva ens ha tocat molt en moltes ocasions.

Se que a ma mare se li va quedar gravada una imatge meva, perquè ho ha comentat moltes vegades. En una de les inundacions que hem viscut es va quedar sota l’aigua un àlbum meu, en el que guardava totes aquelles coses que em feien feliç, com fotos dels amics, de la família i cosetes així. En veure-ho vaig trencar a plorar. Suposo que la imatge de ta filla plorant amb un ñep de paper a les mans, de genolls a sobre del terra de casa ple de fang, es digna de recordar.

Per això en veure que plou no puc evitar angoixarem pensant en totes les coses que hauré guardat, de la forma mes natural, al pati i ara estaran patint les conseqüències de la pluja.